1. No category

1rs PREMIS CATEGORIA B
Passes
Quatre passes més, el meu front xoca.
Sis gambades donen els meus peus, i el meu pit toca una superfície freda.
Quatre passes, i els meus dits es passegen per la dura i irregular paret, que em
deixa els dits congelats i sagnant. Però no es nota com si de veritat sagnessin.
Els peus xoquen amb el consistent mur que m’envolta; sé que ara toquen sis
passes. Unes altres sis.
La meva esquena llisca per l’aspra paret, fent a la meva pell cridar i plorar del
dolor. Però no se sent com si en realitat fes mal.
No se sent res.
No sé com he arribat a aquest petit i fosc forat. Hi ha un sol orifici, però no hi
entra llum en cap moment. He perdut el compte de temps que porto aquí. I
aquest “aquí” no sé on és exactament.
Tinc fred, molt fred. Porto una prima samarreta de màniga curta, i uns texans
pels genolls, crec. No sé el que vesteixo. Quan torni a veure llum, els meus ulls
es queixaran d’impressió.
Apropo les cames al pit i recolzo el cap en els genolls, cansada de tot.
Començo a pensar de nou. No sé el meu nom. Tampoc on estic. I molt menys
el perquè. El perquè de no recordar res, i el de ser presonera en una petita
capsa de sabates feta de formigó. És realment exasperant no saber. Per no
saber no sé ni la meva edat, o si tinc família.
Els ja coneguts cops s’escolten dins de les quatre parets i m’envolta l’eco,
canviant el prolongat silenci per un dèbil i breu avís que tinc beguda i menjar.
Obro els ulls espantada, però els torno a tancar de cop, segueixo a les fosques,
és inútil intentar-ho. M’arrossego amb molt de compte pel terra, sentint les
petites pedres malferir la meva pell, que un dia fou segurament suau. Passejo
les meves mans pel fred sòl, amb cura de no llençar el que sigui que hagin
portat, encara que puc fer-me’n una lleu idea.
El meu colze esquerre toca una peça inestable de plàstic que quasi cau. Amb
moviments lents la toco, i ara sé que el petit got d’aigua encara en conté, no
n’ha caigut.
Bec amb absoluta desesperació, fent ballar i saltar d’alegria la meva gola en
notar passar la tèbia aigua per ella. En deixar el got novament a terra, una
vegada buit, puc notar el petit plat de plàstic que porta pollastre. Sempre és
pollastre. Porto menjant-lo... no sé quant porto menjant d’aquesta au, però això
i pomes és l’únic que porten, a part de l’aigua, és clar.
M’alimento amb els ulls tancats d’una manera lenta i agradable, assaborint i
empassant com si fos l’última vegada. Potser ho és, em recordo a mi mateixa.
Ara el que balla i salta és el meu estómac. Tenia gana i no ho sabia. Com
tampoc sé com sortiré, ja que no hi ha una sola porta o forat; no compta per on
passa el menjar, a no ser que sigui un insecte o un ratolí, i no ho sóc. Però si
he entrat podré sortit. Almenys això crida l’esperança amb poques forces, que
es remou afligida a punt de morir. I m’importa ben poc.
Vaig deixar de cridar, plorar i colpejar. El més angoixant és el silenci i el lent
pas del temps. I no tinc en que pensar. Recorda! - Xiscla la ment. Que recordo,
si no en sé res de... res? - Li contesto de mala gana. Estic ja boja? Potser,
penso, i pujo les espatlles encara que la ment no em veu per cap forat. Veuria
la llum de l’altra banda, és obvi.
Torno a agafar el got d’aigua, però a mig camí m’adono que és buit. Maleeixo la
meva impaciència, i el llenço a terra. Amb els ulls tancats m’estiro, i les meves
extremitats toquen un altre cop els murs; bufo. Suposo que no em queda una
altra cosa que esperar i tancar les parpelles sense arribar a dormir.
Començo a pensar noms, i així com arriben se’n van, cap és el meu. Toco la
meva cara, el meu tronc i els meus braços coberts de ferides. Com sóc? Ni tan
sols sé el color dels meus ulls o com és el meu cabell. Però sense saber res de
mi, només penso en salvar-me. Irònic.
Supervivència, instint de supervivència! - Vocifera de nou la ment. Digues
alguna cosa que no sàpiga! Li contesto de mal humor. Torno a pensar en
possibilitats d’escapar. Com altres vegades miro pel petit forat, però la foscor
també ho envolta tot. La meva menuda mà passa, però a mig camí ja no ho fa, i
la torno a ficar sense haver canviat res. M’arriben notícies que l’esperança ha
mort, però no m’afecta. Una llàgrima calenta cau per la meva galta, i una altra
l’acompanya, seguida d’una més, i acabo perdent l’estúpid compte.
Tinc un cartell que es passeja pel meu cap que posa “Vull sortir!” i no puc estar
més d’acord. Remugo una mica a terra i m’apropo a un cantó, on m’encongeixo
i intento dormir. Però poca son tinc.
Els cops s’escolten de nou, i espero sentir el plàstic del got i el plat arrossegat.
No és així. El cor de l’esperança comença a bategar de nou com si fos un truc
de màgia o un autèntic miracle, quan els cops tornen a sonar d’una manera
més forta i contundent.
Em poso de genolls, i passo les mans per les galtes i els ulls. Obro les
parpelles que es comencen a inflamar, però no importa, l’esperança crida que
ho faci, i la bogeria li dóna suport; simplement no les puc ignorar. L’agut i intens
soroll que fa el fregament de les frontisses m’arriba i activa els sentits. Pujo la
mirada a l’alt sostre, i una dèbil i tènue llum il·lumina les parets. No sé quant
temps passa, però ara un braç m’està empenyent cap amunt, alliberant-me.
Tant de temps somiant desperta amb el moment en el qual no estaria envoltada
de foscor i una agra i mala olor intensa, i ara vull tornar a estar a uns metres
sota terra tancada.
Dos homes de grans dimensions, forçuts i robustos estan davant meu, i no vaig
puc evitar sentir por. Com si la meva vida pengés d’un dèbil i prim fil, i unes
tisores s’apropessin amb males intencions.
M’agafen cadascun d’un braç, i deixen que les meves cames llisquessin
lliurement pel terra, enviant corrents de dolor a cada terminació nerviosa del
meu cos. Sense força, i cap altre opció que no sigui deixar-me portar per ells
dos, arribem a una part il·luminada d’una espècie de magatzem o nau
abandonada, amb les parets cobertes de pintura, i els vidres de les finestres
trencats. Has pogut veure la bonica lluna un altre cop - i oblidant la meva
situació em permeto somriure i admirar-la per uns petits instants. Un fort cop al
front em fa caure d’espatlles, fent que la darrera part del meu cap xoqui
bruscament amb el terra; ja no estic suspesa a l’aire.
Atordida i marejada em porto les mans al cap, i enfocant la meva vista les puc
veure cobertes de sang. El meu cor batega accelerat, com si volgués escaparse i fugir travessant el meu pit. Espantada intento coordinar la meva visió i els
forts sorolls que m’envolten, com un voltor a les seves preses. Això sóc una
inútil presa. La ràbia s’implanta a totes i cadascuna de les meves cèl·lules, i
d’un ràpid moviment m’aixeco.
Unes grans mans atrapen per complet la meva cabellera, arrancant-me un
quants flocs, n’estic segura, i llençant-me de nou a terra en un fort i dolorós
cop. No tinc llàgrimes suficients per plorar en aquest moment, l’adrenalina em
guia, i només tinc temps per pensar en escapar-me d’aquest desolat
magatzem. Amb la mirada borrosa, i el meu cos ensagnat intento demanar
ajuda, però la meva veu no surt de la meva gola en cap moment, i sento que
m’ofego amb les paraules. Unes greus, esgarrifoses i tenebroses rialles
ressonen per tota la gran sala. Suposo que oloren la por. Una imatge de les
meves cames ferides i cobertes de brutícia m’arriba. I una altra de les meves
descuidades i llardoses mans. Dels meus embarrats braços. Mentre miro
distreta les meves extremitats, un inesperat cop de puny arriba a la meva
barbeta, fent-me gemegar del dolor que s’instal·la i s’expandeix per tota la cara.
M’enganxo a una musculada cama, en un intent desesperat de salvar la meva
vida ¿Però qui voldria salvar o alliberar a algú que ha tingut tancat tant de
temps, i després de torturar-lo? Cap persona, és clar. La sort no és de la meva
part, ho sé. Intento amagar la meva cara, però, m’és impossible moure’m.
Només aleshores m’adono que una freda agulla travessa la part superior del
meu braç, i introdueix un líquid, estenent-se per tot el meu corrent sanguini.
Una càlida sensació agradable m’abraça. Un alleujament immediat em va
recórrer, des de la punta dels dits fins al cor, alentint el ritme cardíac, mentre
dels meus ulls una tímida gota llisca, observant la bellesa de la lluna, cada cop
més brillant. Alentint-lo del tot.
Llum
Una llum blanquinosa i enlluernadora m’envoltava. Una estranya pau es va
apoderar de mi. Sense recordar com havia arribat. Sense saber on anar.
Només estava allà, estant. Les parpelles eren obertes, i la pell suau com mai.
Una lleu brisa arribava i em revoltava el cabell, que em feia pessigolles al coll i
a l’esquena. El meu cos flotava. Flotava en el no res. Però no m’angoixava; era
purificant. Tot era il·luminat. Però aquest tot, era un buit. O potser no.
No sentia cap cosa, però unes veus de fons arribaven a les meves orelles. De
cop vaig caure en picat. Però les alarmes no es van activar al meu cervell;
seguia totalment tranquil·la i relaxada, com segons abans. Les veus
s’allunyaven. El silenci, tot sigil·lós i de puntetes, s’apropava. Fins que de cop i
volta em va absorbir. La llum va perdre intensitat. Aquella llum, ja no era La
Llum. Una obscuritat intensa i un fort, constant i agut xiulet la van reemplaçar. I
d’un segon a un altre, la foscor, solitària i dolorosa estava per tot arreu.
ASÍ ES COMO DESAPAREZCO
Ya hace dos semanas que estoy en este horrible manicomio, o lo que sea, no lo puedo
soportar más, aquellas palabras nunca escapaban mis pensamientos, no había manera de
librarse de ellas, de dejarlas danzar fuera de mi mente. Y… y si fueran verdad, si mi
existencia fuera tan sólo una des variación de una mente enferma como todas las que
habitan este lugar.
Mis ojos paseaban por el suelo y las paredes del solitario pasillo, de un blanco
enfermizo, el cual, probablemente, intentaba parecer relajado y tranquilo, pero fallaba a
cada intento dejándose llevar por la locura del recinto. Cada paso que daba resonaba de
una manera seca y fría a través del largo corredor. Pocos segundos después me
encontraba en la puerta de su habitación, de la habitación de Gerard:
-Hola…- murmuré a una mujer que pasó junto a mí, pelo largo, liso, rubio, delgada y no
muy alta, con mirada perdida. Ella, ni siquiera, se molestó en balbucear un simple
‘hola’, quizá porque aquel enfermero tenía razón y yo tan sólo era una simple y patética
invención de alguien que se encontraba demasiado solo y perdido.
Giré la muñeca, girando el pomo de la metálica puerta, a su vez, empujándola
suavemente con delicadeza:
-Gerard…? - el nombre escapó mis labios con soltura y facilidad, pero no obtuve
ninguna respuesta, hasta que vi su cuerpo en el suelo, su pecho se alzaba y descendía
poco a poco con un ritmo hipnotizador, cuando mi voz llegó a sus oídos este salto de un
bote, su teñido pelo negro más alborotado de lo normal.
Todo pasó otra vez, Gerard tuvo un ataque de pánico y no paraba de temblar y repetir
que las sombras lo buscaban, que estaban cerca y que él no podía escapar de ellas.
Veinte minutos después de haber sido el único capaz de calmar a Gerard y haber
decidido dar otro paseo por la enorme y estresante planta en donde me encontraba, ya
volvía a estar parado en la puerta de la habitación otra vez, las luces estaba apagadas,
sólo había una tenue luz, dejando ver una misteriosa sombra, tragué y abrí la puerta con
cautela. Mis verdes ojos cerrados con fuerza, notaba como mechones de pelo caían en
mi cara, no podía, no era capaz de abrirlos porque yo ya sabía lo que había pasado.
Lenta y temblorosamente, abrí los ojos, la imagen del cuerpo de aquel chico el cuál fue
mi amigo, el cual yo formaba parte de su imaginación, colgaba del techo balanceándose,
con una cuerda alrededor de su pálido cuello, la cual acabó su hasta ahora corta vida.
En el suelo había una nota, la caligrafía era temblorosa e insegura, tan sólo había una
frase en aquel pequeño cuadrado de papel:
‘¿Y si esto es un sueño, y cuando yo muero, tú despiertas?’
Mi respiración era fuerte, acelerada, agitada, irregular, sentía el sudor frío en mi frente,
mis manos temblando violentamente mientras casi instantáneamente abrí los ojos, me
encontraba en mi cama, mi habitación… como si todo aquello tan sólo hubiera sido un
estúpido sueño, pero no podía ser, yo aún llevaba aquel enfermizo uniforme blanco…
Detrás del recuerdo
Estoy aquí y lo sabes.
Sabes mi nombre pero no mi definición
y ni siquiera puedes atribuirme a algo,
ya que yo no soy nada.
Existo y a la vez no lo hago,
pero esa no es una de tus mayores preocupaciones
ya que estás demasiado ocupado mirando al exterior
y viendo solo, la portada del libro de tus recuerdos.
¿Has sufrido alguna vez la infinita soledad?
Aquí todo es oscuro y frío.
En este mundo donde yo soy la nada y a la vez el todo,
me río careciendo de vista y oído,
sin siquiera saber como es mi sonrisa lo hago,
aquí nadie puede verme.
¿Puedes imaginarme?
Supongo que no porque aunque me veas todos los días nunca lograras
recordarme,
así que no te rompas la cabeza en un rompecabezas que no puedes
solucionar.
Solo te daré una pista.
“Peón y rey vuelven a la misma caja”.
Incluso si no lo entiendes pronto lo comprenderás.
En este mundo distorsionado me vuelvo transparente y
desaparezco si no lo he hecho ya, como un espejismo o ilusión.
Ajeno a tus pensamientos y conocedor de tus sentimientos
me aferro a estos incluso sabiendo que con dedos ensangrentados y uñas
rotas nunca los cogeré.
Si alguna vez he llorado,
nunca oí la gota caer al suelo inexistente de esta infinita oscuridad.
Solo oí caer tus recuerdos en el inmenso olvido del que formo parte,
y por si todavía no entiendes de donde soy,
vivo allí donde tus desechados recuerdos están.
El olvido, mi reino.
Porque por cada nuevo recuerdo,
hay otro que se olvida.
1rs PREMIS CATEGORIA A
L’ESVAÏMENT DE LA MEVA RUTINA
És avui quan sento la meva mancança:
la necessitat d’escriure-ho..
Veia com cada dia
tothom seguia la seva rutina,
però jo ja no ho sentia.
Jo ja no sentia aquella tranquil·litat,
la calma que arribés el demà
i seguir sent el mateix, en el mateix instant.
Podia notar la preocupació dins meu,
era veritat.
Res havia canviat:
ja no pertanyia a la meva realitat.
Ara les notes no significaven el mateix,
les notes d’aquesta melodia que segueix.
Ara les notes eren la meva pulsació
i el significat que em donaven
s’esdevenien en una altra situació.
Els meus ulls veien en un altre color,
un color que no coneixia,
un color que qüestionava tots els meus pensaments,
uns pensaments que desconeixia.
No sabia que passava,
quelcom dins meu s’escapava,
més la veritat és que m’agradava.
On ha anat aquella repetició de la qual subsistia?
La rutina del meu tarannà ?
La innocència del futur?
Aquesta sensació no existia.
Ja s’han trencat els que reflectien,
els que algun dia, uns altres deien:
tots els miralls del meu passat.
I ara rebo el gaudir que no sabia que buscava,
allò que ja creia tenir,
quelcom que sens dubte, no m’esperava.
Fúria, tristesa, inquietud, curiositat, temor, confusió, frustració i satisfacció.
Totes alhora
m’han xocat
i em fan perdre el cap.
Si toco el límit de la bogeria,
m’és igual, seré feliç.
Per què...
series tu qui esvairia la meva rutina?
MENTE EN BLANCO
Ahora sí, con la hoja preparada y el lápiz en mano, me dispongo a escribir la
primera línea de mi relato, me aterra la idea de ver la hoja en blanco, tan vacía,
sin letras, sin anécdotas, sin historia… Agarro el lápiz con seguridad y escribo
un inicio, pero no, demasiado típico, un simple “hace muchos años en un país
lejano” no me sirve, ya está muy visto. Lo borro todo, y la hoja vuelve a sus
inicios. Repentinamente, mi cabeza empieza a llenarse de ideas: unas buenas,
otras malas y otras simplemente un tanto peculiares y extrañas. Todas ellas se
mezclan y empiezan a inventar frases sin sentido alguno que me provocan un
agudo y molesto dolor de cabeza. Solo una, de todas ellas, solo una sirve.
Agarro el lápiz que había abandonado hace un momento en una esquina del
pupitre y en el preciso instante en que me dispongo a escribir, un pequeño
golpe seco me hace apartar la vista del papel. Al parecer, a mi compañero se le
ha caído el lápiz al suelo, justo al lado de mi mesa. Lo recojo amablemente y se
lo devuelvo con una sonrisa. Aún con la idea en mente, cojo el lápiz y escribo la
primera palabra de la frase, pero, otra interrupción de un compañero hace que
desatienda la hoja por un instante. Un instante que no fue lo suficientemente
rápido como para recuperar la idea que ahora se perdía entre mis recuerdos
para, a lo mejor, no volver a ser encontrada nunca más.
Miro el reloj situado justo encima de la pizarra, y para mi mala fortuna, ya han
pasado quince minutos desde que empezó la clase, quince minutos que jamás
podré recuperar. La aguja que marca los segundos despierta curiosidad en mí.
Parece atascarse en cada número, como si no quisiera proseguir su labor,
como si no quisiera continuar dando vueltas y vueltas sin parar, sin descansar,
sin un solo respiro… Por suerte, un compañero interrumpe el silencio para
pedir una goma y otro para preguntar una cuestión ortográfica al profesor.
Ahora el reloj marca las doce y veinte, eso significa que durante cinco largos
minutos he estado contemplando el reloj y perdiendo el tiempo, un tiempo que
vale millones. Sin idea ni historia, cojo el lápiz de nuevo, cierro los ojos
suavemente y respiro hondo. Ese es mi truco personal para relajarme, ya lo
había usado antes en varias ocasiones y no sé cómo ni por qué funcionaba a la
perfección, pero esta vez no ha dado resultado alguno.
Empiezo a angustiarme. Nada pasa. Nada ocurre. Durante quince largos
minutos, que sumados a los anteriores ya son cuarenta cinco, no ocurre
absolutamente nada. Nadie habla, nadie bosteza, nadie tose, nadie interrumpe
el incómodo silencio. Solo se puede oír el ruido que hacen los bolígrafos y
lápices sobre el papel. Todos, absolutamente todos mis compañeros están
escribiendo, todos menos yo. Mi mente se bloquea. La ansiedad que sentí hace
unos minutos, ahora tan solo crece y además, el nerviosismo me invade
totalmente, y empiezo a agobiarme. El tiempo pasa sin detenerse en ningún
momento, ni bajo ningún concepto ni circunstancia. Sin darme cuenta, la idea
que tanto anhelaba apareció, pero, mi lápiz había desaparecido. Lo busco por
todas partes y cuando por fin aparece, un corto e irritante sonido que tensa
cada uno de mis músculos, me hace darme cuenta que el tiempo ha finalizado,
es la estridente alarma que anuncia la hora de salida. El profesor recoge las
narraciones y todos nos vamos a casa. Hoy no estoy inspirada, parece ser que
las musas me han abandonado. La clase ya ha terminado y he sido incapaz de
escribir nada.
La hoja sigue vacía y mi mente en blanco…
Al meu avi i a tots els que perden records en l'oblit
Perduda
No hi ha major perfecció que la de l'assassinat de l'oblit. Sense rastre. Pot
resultar impossible, i fins i tot imperceptible als sentits el seu moviment. Es perd
entre les ombres del record, ocult en el teu ésser, sense la possibilitat de
trobar-lo. Simplement s'oblida. Encara el record em permet arribar a aquella
tarda d'abril. Una paraula i un sospir llunyà. Un murmuri i, finalment, negre. No
aconsegueixo res més enllà d'això. Aquest instant va canviar la meva manera
de percebre el món, ofegant-me en les meves pròpies pors i tement aquell
instant en què tot s'esvaís. Recordo que vaig pensar que estava destinada a
això, com si la meva vida s'hagués dictat simplement per arribar a aquest
instant. Tot anava molt de pressa. No recordo si es van vessar llàgrimes per mi.
Només aquest murmuri llunyà que perseguia els meus records, perdent-me en
l'oblit per sempre.
El temps marcava els meus dies. Les primeres setmanes es van basar en el
monòton dia a dia, crec que fins i tot sortia a passejar. No recordo si
m'agradava el sol, el vent o els colors. Potser passejava per alguna d'aquestes
raons. Però aquelles raons van deixar de ser suficients. Això va arribar al punt
en què vaig desaparèixer. Els carrers eren desconeguts i em vaig trobar enmig
del no-res. Hi ha la possibilitat que aquells carrers fossin els meus preferits,
potser em veien passar cada dia, però aquell dia es van convertir en murs
perduts en algun lloc del món. Algú em va agafar de la mà i em va portar a
casa. Aquell dia vaig deixar de passejar.
Em vaig veure tancada a casa, sense res a fer. Dedicava el meu temps a la
costura. Quan el sol despuntava per l'horitzó, esmorzava. Quan sentia fam,
menjava. I quan la lluna il·luminava el cel, dormia. En aquests dies de foscor,
un raig de llum il·luminava la meva esperança. Rebia la seva visita diària i el
seu afecte. Mai vaig creure poder dependre tant de les visites de la meva
família. Ells eren el meu sol en els dies foscos. Em regalaven agulles per cosir i
fil de colors variats, fins al punt que vaig recollir fils de tots els colors
inimaginables. Ells em besaven, em murmuraven paraules boniques i em
donaven companyia. Després desapareixien entre petons i carícies.
Però la meva família no podia evitar que la meva malaltia avancés. No podien
evitar l'inevitable. En una de les seves visites, ells fins i tot es van adonar de la
gravetat de la meva situació. Era una tarda d'estiu. Tot d'una em vaig sentir
escandalitzada. Arribàvem tard. No podíem fer tard. Em vaig aixecar de la
butaca i vaig fer les maletes. No podíem arribar tard al poble. La meva família
m’ estaria esperant preocupada. En el mateix instant en què em vaig disposar a
treure la meva roba de l’armari, algú dels presents, que contemplaven l'escena,
em va agafar el braç i em va xiuxiuejar que estàvem a casa. Ningú ens
esperava. Tot anava bé.
Aquell dia vaig deixar d'estar sola. Feien torns. Cada dia algú diferent em
cuidava. Amb el temps, ja no era necessari en absolut aixecar-me del llit. El
vent s’enduia els meus records. Amb les estacions s'anaven meves capacitats.
Va arribar a l'extrem que ni caminava. Ni parlava. Ni pensava. Ni reconeixia el
meu reflex al mirall. L’oblit envaïa la meva ment
Però ja no queda res en la meva ment. Tan sols el culpable del meu estat.
Alzheimer.
POEMA DE LAS CUATRO DUDAS
¿Verdad o mentira?
¿Quién sabrá?
Solo él, mi dios,
Solo él lo puede saber,
Saber si es o no es,
¿Verdad o mentira?
¿Creo o no creo?
En el destino dudo,
No sé si creer en él,
Altos y bajos da,
Que ya no sé si es,
¿Verdad o mentira?
¿Creer en el amor?
Si de verdad existiera,
¿No se habría presentado ya?
Aquí, aparece ante mis ojos,
Si de verdad existes,
Represéntate aquí,
Porque si no dudo si eres,
¿Verdad o mentira?
¿Acierto o fallo?
¿Cómo lo puedo saber?
Si tan siquiera sé si existo,
Si fuese real,
Todo el mundo me conocería,
Si no lo fuese,
Nadie sabría de mí.
¿Acertar o fallar?
¿Para que? Si no se si es,
¿Verdad o mentira?